Pagina nueva 1

 
 

L’actual sistema polític i econòmic, el capitalisme neoliberal, hegemònic mundialment, ha colonitzat les consciències de dretes i esquerres en un grau tal que s’imposa com si es tractara d’una veritat inqüestionable, malgrat les nombroses imperfeccions i injustícies del sistema.

Cada vegada més però, van oint-se veus crítiques que ens donen a entendre que s’ha acabat l’hegemonia teòrica de la que ha gaudit, malgrat que la inèrcia per a canviar un sistema econòmic i la mentalitat que ha generat i hem interioritzat tots en major o menor mesura, farà que el canvi siga a llarg termini.

Però si constatem malfuncionaments greus en el sistema, per què la societat no reacciona?

L’escrit que segueix tracta de mostrar algun aspecte que contribueix a explicar la inacció en la que cauen les persones.

(Rafa Muñoz 18-08-2007)

Per a poder reaccionar i eixir de la vida mesquina que les estructures polítiques, econòmiques i mediàtiques ens ofereixen com a objectiu vital, el ser humà hauria de tindre l’intel·lecte en bones condicions per a funcionar.

Però, com ha de poder la raó avançar i menejar-se lliurement, comparant, fent associacions ací i allà, concloent, ... si a cada pas constata que ha d’anar acceptant els “ripios” que ens imposa el sistema dominant de l’estil de?:

La inexistència d’un límit per a la propietat privada. Què vol dir això! Hem d’acceptar dòcilment que hi hagen persones que, en una mateixa societat, guanyen en un dia el que altres no guanyaran en tota sa vida?.

Els escandalosos resultats econòmics dels grans bancs: 30, 40, 50% més de beneficis que l’any anterior i que no passe res; val !

Que la reina d’Anglaterra i el príncep de Gales siguen uns dels principals beneficiats de les subvencions agrícoles europees i que en Espanya ho siga la duquesa d’Alba.

Els saquejos de les hisendes públiques; que els Paradisos Fiscals (PF) continuen sent el refugi dels pirates dels diners i que en la UE aprovem la llibertat del moviment de capitals inclús amb tercers països (seu de PF). I no passa res!.

Acceptar com a normal l’organització econòmica basada en un consum d’energia i de matèries il·limitat, abastint els mercats amb mercaderies de l’altra punta del món que podrien ser aportades des de l’entorn geogràfic on es consumeix o acceptant com a normal la destrucció de mercaderies per a no enfonsar el mercat quan en altres llocs del món es pateix vertadera fam.

La inevitabilitat d’un enorme grau de misèria al món, en un moment històric en el que hi ha les condicions materials perquè no hi existisca.

Defendre que fem la guerra perquè l’enemic té armes de destrucció massiva dispostes per a ser emprades; que es demostre fals, que es produisquen centenars de milers de víctimes de totes classes i que això no tinga un cost pels que mentiren.

Que es parle d’holocaust i que s’ignore Hiroshima i Nagasaki.

Que les construccions com el dret internacional siguen passades per baix cameta i no hi haja un clamor universal.

Que existisquen presons, com en Guantánamo, on es violen tots els drets humans i polítics de les persones i no passe res.

Que líders polítics importants neguen l’evidència i no es desacredite al mentider (l’atac d’Atocha és obra d’ETA, segons Aznar i Acebes; segons Blair, l’atac de Londres no té res a veure amb la guerra d’Iraq; segons Bush, en Iraq ara ja tenen democràcia; segons Aznar (març 2006) ell no va negociar en novembre del 1998 amb ETA; ...).

La facilitat amb la que els nostres representants polítics s’augmenten els sous que cobren, quan hi ha tantes dificultats en l’entorn laboral dels treballadors.

L’omnipresència de la publicitat malgrat la contaminació intel·lectual que provoca. I que malgrat constatar la falta de veritat en la que viu eixa industria i la de la formació d’opinió pública, no ens posem a regular-la seriosament.

Que es potencie la satisfacció de desitjos superficials; eixe vertigen publicista i consumista, eixa varietat infinita dels productes del supermercat, eixe lloc privilegiat de portada dels telediaris filmant l’entrada boja dels clients de les rebaixes, ...

Què vol dir això! On queda el seny !.

La impunitat amb la que es falta a la veritat, en la que queda el crim, el descrèdit de la raó, ens dissuadeix d’obrar, ens lleva el poder d’allò racional i humà, ens porta a la inacció.

També embota el fil de la raó i porta al desànim la opacitat en la gestió d’allò públic; la falta de transparència i informació; la impossibilitat de fer comparacions estadístiques perquè canvien sense molta justificació els contingut dels conceptes analitzats; la negativa expressa a donar informació, inclús, als representants polítics quan és requerida, i argumentar la negativa amb raons completament increïbles, la qual cosa contribueix al descrèdit de la raó, al ser utilitzada precisament per a amagar la veritat.

Les constants agressions que pateix la raó per part dels poderosos quan publiciten accions amb bombo i platerets per a solucionar els mals que hi ha en el món, ignorant i amagant en els seus anàlisis, en canvi, estructures i accions que objectivament sí que contribueixen de forma decisiva al mal que diuen volen curar; estos continus atacs al sentit comú contribueixen al sentiment d’inseguretat i caos dels ciutadans.

La utilització d’eufemismes en el món de l’economia i la política (flexibilitzar, racionalitzar, liberalitzar, ajust estructural, …) dissimula una realitat cruel i incapacita per a una reacció contra les mesures neoliberals. Com no solen utilitzar-se o s’oculten les categories i els termes apropiats per analitzar les relacions socials d’explotació, exclusió i domini del capitalisme, darrere d’un llenguatge políticament correcte, és difícil enfrontar la colonització o alienació que es pateix.

Hauríem d’estar atents i denunciar eixa pràctica de la perversió del significat de les paraules.

Octavio Paz deia: ” No sabemos en donde empieza el mal, si en las palabras o en las cosas, pero cuando las palabras se corrompen y los significados se vuelven inciertos, el sentido de nuestros actos y de nuestras obras también es inseguro”.

La corrupció del llenguatge acaba corrompent a qui l’utilitza.

Per a obtenir submissió, una conseqüència de la colonització intel·lectual, cal llevar-li el poder a la gent, o en tot cas, fer creure a la gent que no té poder ni pot aconseguir-lo.

Precaritzar la base econòmica de subsistència, fragmentar i atomitzar la societat, fer que les persones es senten individus aïllats sense capacitat d’influir sobre els esdeveniments de caràcter supraindividual que els afecten, anar reduint i dificultant els espais de participació, utilitzar la televisió per a corrompre la sensibilitat i la intel·ligència dels ciutadans, porta com a conseqüència la impotència ciutadana i la submissió.

Patir llargues llistes d’espera en sanitat, serveis de transport públics atapeïts a les hores d’anar al treball i deficients en general, condicions de treball molt precàries, negar la informació dels comptes públics als ciutadans i als representants polítics, … van fent que el ciutadà perda el sentiment de dignitat que hauria de tenir tota persona en un règim democràtic; va contribuint a que la gent pense que la injustícia reina en esta societat i que no hi ha res a fer.

Eixe gota a gota, dia darrere dia, de malfuncionament, d’injustícia, de desordre mental, intel·lectual i social van afeblint la voluntat dels ciutadans i expliquen a la llarga el desinterès per les coses públiques; explica l’individualisme que s’instal·la en les consciències, l’anar cadascú a la d’ell, i es comprén que la gent opte per fabricar-se algun cau calentet que els resguarde de les inclemències externes.

I quan s’ha aconseguit que la gent ja no crega en la seua capacitat per a discernir, quan el desordre intel·lectual de les personetes és moneda corrent, és el moment del demagog, del que dóna seguretats simplificant la realitat, del que explica la realitat amb quatre banalitats … i la colonització intel·lectual es perpetua.

El nostre cap és el territori de batalla entre els valors de les classes dominants, alienes a nosaltres i els valors que ens són més propis.

“Les idees de la classe dominant en cada època, o, dita en altres termes, la classe que exerceix el poder material dominant en la societat és, al mateix temps, el seu poder espiritual dominant. (Karl Marx i F. Engels : La ideologia alemanya) “

Lamentablement crec que estem alienats en un grau prou important i part de les institucions entre les que vivim contribueixen a eixa alienació, però cal confiar en que encara queden parcel·les de llibertat i autonomia en les persones que encarrilen les societats cap a un estat de major saviesa i harmonia humana.

Mandar comentario

 

 

Protección de datos

Aviso Legal

© 2000/2018 decarcaixent.com

Joanot Martorell, 1 46740-Carcaixent

Tel.  629 74 21 54